El passat dimarts es va presentar al trinquet Pelayo la reedició del llibre ‘El joc de pilota a València’, que a més ofereix un estudi introductori realitzat pel president de la Fundació per la Pilota Valenciana, Juan Ureña.
En la presentació hi hagué intervencions del mateix Juan Ureña, de la regidora de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València, Glòria Tello, del membre de la Comissió Executiva de la Fundació, Josep Maria Soriano, i de Vicent Palacios, en nom del filòleg i historiador de literatura Francesc Pérez Moragón, que no va poder assistir per un contratemps de salut.
Tenint en compte que ‘El joc de pilota a València’ és una obra fonamental de l’esport dels valencians, hui reproduïm íntegrament el text redactat pel Francesc Pérez Mondragón, i llegit en el seu lloc per Vicent Palacios, perquè ajuda a conèixer més de prop la figura periodística i literària d’Almela i Vives:
Elogi de Francesc Almela i Vives
Francesc Pérez i Moragón
Senyores i senyors, amigues i amics, en primer lloc els pregue que disculpen la meua absència. Quan l’amic Juan Ureña em va explicar el seu projecte vaig acollir-lo amb el màxim interès de què sóc capaç. Només una intervenció quirúrgica sense massa importància, benvinguda després d’esperar-la algun temps, m’impedeix estar ací amb vostès per manifestar i compartir la meua satisfacció d’aquest llibre.
Com a lector, interessat des de jove per les coses del país, m’alegra tindre’l a les mans, perquè sense dubte obrirà perspectives noves de coneixement del joc de pilota valenciana, que potser hauria anat desapareixent, arraconat, si no fóra perquè ja fa anys una sèrie de persones i institucions, estimulades per elles, van decidir tornar-lo a un lloc central entre les activitats esportives arreu del país. No com un residu folklòric a extingir, o a conservar entre naftalines en un museu, o en allò que ara diuen “un centre d’interpretació”, sinó com un esport viu, al qual cada vegada més s’incorporen nous practicants i nous jugadors. I una prova evident del vigor de què els parle és la incorporació de la dona al món de la pilota: un començament discret fa més de deu anys, ha esdevingut hui un nombre considerable de jugadores professionals.
No sé si estarà ací, però entre els meus amics que més passió han manifestat sempre pel joc de pilota he d’anomenar Pepe Catalunya, alcalde de Gilet quan jo feia estades en aquell poble magnífic, i que des de Bancaixa va contribuir decisivament a revifar l’interès per la pilota valenciana.
En qualsevol cas, vostès no haurien d’escoltar aquestes paraules meues, si no fóra perquè l’autor del llibre és Francesc Almela i Vives, que tantes hores va dedicar, des de la seua joventut de valencianista decidit i públic, a estudiar i difondre fets i realitats del passat valencià, a través d’articles, llibres i fullets.
Em permetran explicar-los per què vull reconèixer un deute personal amb Almela, un deute que no és privatiu meu, sinó que el tenim molta gent, des de fa molts anys, i potser no hem reconegut com calia.
Ja saben que a partir de 1939, amb la victòria de Franco i la instauració d’una dictadura contrària a les llibertats i als drets col•lectius i individuals, a Catalunya, per exemple, determinats escriptors, sovint de dreta, que abans de la guerra havien estat catalanistes notoris en diaris, revistes i llibres, hagueren de plegar-se a les noves circumstàncies i buscar fórmules perquè els lectors conegueren millor els seus pobles i comarques, les seues ciutats, la història i els personatges importants del país on vivien o havien nascut. Tot allò, en definitiva, que el nou règim, uniformador i esterilitzador, volia fer oblidar. Ho havien de fer en castellà, és clar, perquè la premsa i les edicions en català estaven prohibides.
Al País Valencià va passar el mateix i alguns periodistes i escriptors d’abans del conflicte van fer aquesta tasca. Entre tots ells —se m’acuden els noms d’Emili Beüt, Enric Soler i Godes, Vicent Vidal Corella o Bono i Barber, sense cap pretensió de ser exhaustiu— destacà per la seua constància, per la vastedat dels seus coneixements i pel nombre i la vàlua dels treballs publicats, Francesc Almela i Vives.
Em recorde, adolescent, llegint amb una enorme curiositat articles d’ell a Levante, o de Vidal Corella a Las Provincias, on s’explicaven fets i coses que per a mi havien de ser pròximes, però que no s’ensenyaven a les escoles ni enlloc. Per aquest cantó vaig descobrir el que no es volia que sabera i vaig trobar lligams a què sempre m’he mantingut fidel.
Per no avorrir-los, citaré només com a exemple d’aquell esforç de difusió cultural el suplement setmanal Valencia, del diari Levante, en què el treball d’Almela degué ser molt important. Va aparèixer el 1954 i va durar —escric de memòria— fins al 1970. Almela havia mort tres anys abans. Allí apareixien articles d’ell, signats o amb pseudònim, de Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carreres Zacarés, Arturo Zabala, Domingo Fletcher i tants altres.
Sempre he reconegut públicament l’interès de l’Almela investigador i divulgador, i també el del poeta —que considere, després de Bernat Artola, el millor de la seua generació. No tinc a la vista un o dos articles que li vaig dedicar fa més de trenta anys a la Hoja del Lunes. Sí que puc veure a l’ordinador el que vaig publicar a Saó, el 2004, en un monogràfic d’homenatge a ell. I em reafirme en el que allí deia: “Almela fou un vençut en 1939. A partir d’un cert moment, va ser tolerat i utilitzat pels vencedors”. Fins ací la citació. Dut als tribunals, i depurat al lloc de treball com a funcionari municipal, l’utilitzaren després en maniobres tèrboles. Quan ja estava espantat i cada vegada amb les forces anímiques i físiques més minvades.
A banda aquestes peripècies dramàtiques, queda la lliçó de les seues pàgines, dels versos d’una factura sempre aguda i digna, d’un coneixement ben treballat de la llengua i d’una estima pel país en què nasqué i a què serví, que mai no li pugueren llevar.
Moltes gràcies.
Escrit de Francesc Pérez i Moragón,
Llegit per Vicent Palacios Bellver.
València, trinquet de Pelayo, 7 de febrer de 2023